Recursos · Informes · CONSTEL·LACIONS

Baldomer Gili Roig a l'estudi

Baldomer Gili Roig amb un nen, c.1924

Genet a cavall

Nens a la Gran Via de Les Corts Catalanes (Barcelona)

Retrat de grup

Plaça de San Carlo (Torino), 1900 - 1904

Plaça de la Signoria (Florència), 1900 - 1904

Florència, 1900 - 1904

Galeria dels Uffizi (Florència), 1900 - 1904

Galeria dels Uffizi, (Florència) 1900 - 1904

Hospital dels Innocents (Florència)

Cor de la basílica de Santa Maria Gloriosa del Frari (Venècia), 1900 - 1904

Amfiteatre (Pompeia), 1900 - 1904

Ruines (Pompeia), 1900 - 1904

Plaça Sant Marc (Venècia) 1900 - 1904

Plaça de Sant Marc (Venècia), 1900 - 1904

Ponte delle Guglie. Sestiare Cannaregio (Venècia), 1900 - 1904

Venècia, 1900 - 1904

Campo dei Santi Giovanni e Paolo, Ponte Cavallo, Scuola Grande di San Marco (Venècia), 1900 - 1904

Venècia, 1900 - 1904

Plaça de Catalunya (Barcelona)

Font Wallace (Barcelona)

Les Rambles (Barcelona)

Passeig de Gràcia (Barcelona)

Passeig de Gràcia

Abisme

L’any 1903 Joan Llusà Puig, un empresari vinícola de Barcelona, convocava un concurs de plafons decoratius, les bases del qual estipulaven que els artistes que hi volguessin participar havien d’inspirar-se en cinc assumptes concrets. Entre aquests, l’artista Baldomer Gili i Roig va escollir el tema que portava per títol La repugnant tracta de blanques, vergonya dels pobles civilitzats. Es tractava d’una temàtica complexa i nova alhora, ja que encara que el fenomen del comerç i l’explotació sexual de dones era molt antic, fou a finals del segle XIX i començaments del segle XX que es va començar a considerar com un veritable problema social en que calia intervenir. Gili Roig va escollir una interpretació al•legòrica. Sota el títol d’Abisme l’artista construí el que podríem denominar una paràbola sobre les conseqüències de la luxúria i la vida frívola, construïda a partir de la representació d'una escena de caire mitològic on unes nimfes són seduïdes per sàtirs, temptades amb tresors, i arrossegades en una profunda i abismal rasa. Aquests sàtirs reben l’ajuda de Canídia, una dona embruixada que impedeix que les nimfes puguin sortir del seu captiveri. La resolució formal de l’obra apuntava a un dels aspectes més significatius en aquells anys de la producció pictòrica de Gili i Roig, l’al•legoria simbolista com una variant temàtica, que no formal, de l’eclecticisme que caracteritzava el global de la seva obra. L’esbós va guanyar el primer premi i Gili Roig va començar a treballar en l’obra definitiva, primer a Roma a partir del 1904, on gaudia d'una pensió de formació concedida per la Diputació de Lleida, i posteriorment, a Barcelona, on va enllestir el quadre el 1905. El mateix promotor del Concurs, Joan Llusà Puig, va adquirir l’obra. Més tard, seria el seu fill el que vendria l’obra als llavors propietaris del Palau Novella, els senyors Abadal i Simón. En aquest moment la tela és desclava del bastidor i s’encola, enganxant un afegitó, directament sobre el guix de la paret per tal d’ocupar el lloc d’un gran mirall decoratiu en la Sala Noble. Segurament per aquesta raó, l'obra ha sobreviscut fins a l’actualitat als nombrosos propietaris de l’edifici i als espolis als quals s’ha vist exposat durant la seva llarga existència. L’obra fou finalment desenganxada i donada al Museu d'Art Jaume Morera Jesus Navarro

Dibuix

Comunidades

Un espai rectangular ha estat engabiat mitjançant l'organització de diferents tanques metàl·liques. L'espectador no hi té accés. A l'interior del mateix i directament al terra es projecta una imatge video en blanc i negre i sense so. La imatge mostra una gran quantitat de formigues que es remouen a l'interior de la gàbia, comunicant-se entre elles mitjançant la seva manera particular de difondre informacions (el ràpid intercanvi de salives). El tamany de la projecció fa que les formigues siguin molt més grans del que estem acostumats a veure...però com es tracta d'una imatge engabiada, tots sabem que això no és perillós. Cada minut, l'activitat del video s'accelera una mica i entra a la imatge (i a la gàbia) el motiu de tanta agitació: les formigues s'organitzen per transportar un escarabat moribund. Durant aquest temps de transport, realitzat d'un extrem a l'altre de la gàbia (i de la imatge) s'interroga la qüestió de les relacions d'escala entre els elements: l'escarabat és realment enorme comparat amb el tamany absolut de les formigues, i enorme també en relació al tamany relatiu de l'espectador. El fet de que les tanques metàl·liques no toquin al terra fa que aquest temps de transport, de sobte pot resultar mentalment perillós. Les formigues transporten la seva càrrega eterna i eficaçment. Nota de l'autor: pot semblar anecdòtic, però he de dir aquí que el rodatge d'aquest tipus d'actes de coordinació extrema el vaig realitzar amb horror i fascinació a la cuina de casa meva a Kinshasa (RD del Congo) a finals de l'any 2006. En aquesta casa preparava, amb un altre grup d'artistes, una sèrie d'intervencions per al barri de Lingwala de la capital congolesa. La complexa situació del país, la ciutat i el barri, la meva por pels mosquits infectats i les meves lectures preparatòries per a aquesta exposició (entre aquests "Sistemas Emergentes" de Stevenson Jhonson y "Kinshasa. Récits de la ville invisible" de Filip de Boeck y Marie-Françoise Plissart) no són inocents a l' hora de la concepció d'aquest treball.

Up & Down

Zona Alta

catàleg exposició "Poesia concreta"

Imatge enllà (I)

sense títol

Inici de raonament

sense títol

Inici de poema

Poemògraf

sense títol