Convulsió interna Ja dins la represa de l’obra no figurativa que inicià Cristòfol, a finals dels anys cinquanta, un cop superada una fase exclusivament figurativa, que coincideix amb la postguerra lleidatana, la seva obra s’organitzà i es presentà periòdicament en forma de sèries experimentals, que exploren diferents vies expressives, sovint vinculades amb els nous usos dels materials que treballava. Així, paral•lelament a la creació de la seva sèrie de mòbils anomenada “Ralentís espacials”, configura una altra sèrie anomenada “Planimetries”, obres en les quals experimenta amb perfils de fusta lineals disposats a mode de relleu sobre el pla, conformat normalment per arpilleres emmarcades. Una sèrie que troba continuïtat, poc després, en l’espai tridimensional, en una altra sèrie anomenada “Volumetries”, un conjunt de peces construïdes a partir de varetes o filferros galvanitzats, sobre un suport de fusta, que s’enlairen dibuixant líricament l’espai. Són unes obres que ressegueixen i continuen la línia iniciada amb “De l’aire a l’aire” —una de les seves peces emblemàtiques dels anys trenta—, que es perllonga amb la sèrie de mòbils dels ralentís, i que troba continuïtat en una sèrie d’obres realitzades a finals de la dècada dels seixanta aplegades sota el nom de “Dialèctica interior”, de la qual la peça “Convulsió interna” n’és un exemple característic.
En totes aquestes obres Cristòfol troba un denominador comú com és la recerca de la plasticitat pura de les formes dibuixades en l’espai, sigui amb corretges de rellotge, sigui amb filferros o varetes metàl·liques. L’artista, lluny de les retòriques transcendents vinculades a la metafísica matemàtica o literària, insisteix en cercar la suggestió del moviment, la lírica dels volums, en l’acte creador que brolla de l’enlairament de formes dinàmiques que determinen l’espai i l’animen. És un joc net, sense additaments aliens al joc de les formes que proporciona l’acte escultòric quan vol esdevenir objecte poètic.
Jesús Navarro
Revista ART Quan es parla de la Lleida cultural dels anys trenta emergeix amb força la figura d’Enric Crous Vidal, creador heterodoxe i agitador cultural, situat en l’òrbita de la publicitat, del disseny gràfic, de la fotografia i la tipografia, que protagonitza algunes de les iniciatives més rupturistes del moment. Per sobre de totes destacà l’edició de la revista Art, una revista de temàtica heterogènia, reconeguda com una de les més avançades del moment, que esdevingué, durant el curt període de temps en que va veure la llum pública, l'aparador de les tendències i manifestacions artístiques més actuals, actuant alhora de revulsiu —tímidament això sí— del món cultural i artístic de la Lleida dels anys 30. La revista Art aparegué a Lleida l'any 1933 i al llarg de les edicions dels seus diversos numeros va deixar palès que, a més de aportar tot un seguit de continguts transgressors va ser probablement l’ùnica de les revistes avantguardistes catalanes que mostrà una especial preocupació pels seus aspectes visuals, tant pel que fa a la tipografia i ornamentació gràfica com a la disposició i organització visual dels seus elements.
Jesús Navarro