Informes

Recursos

• Profundoscuro
• Profundoscuro
• Màscara
• Escarabat
• Sense títol
• sense títol
  Hereu dels contactes amb el pintor català Josep Maria de Sucre i els artistes del Cercle Maillol, Víctor Pérez Pallarès s’endinsa en l’abstracció amb l’expressivitat com a signe identitari i el gravat com a principal mitjà d’expressió. La seva estada a París l’any 1957 —becat per l’Institut Francès— li servirà per a perfeccionar el treball amb aquesta tècnica, conèixer els procediments de taller més actuals i entrar en contacte amb les noves tendències artístiques. Tot plegat fa que l’any 1958 es lliuri definitivament als camins de l’experimentació, a partir de l’elaboració d’uns primers gravats que encara participen d’un cert surrealisme magicista vinculat a les realitzacions d’alguns dels membres de Dau al Set. Poc després, però, entre els anys 1958 i 1959, els seu treball s’alliberarà del pes de la simbologia per deixar pas a un intens diàleg entre la taca cromàtica de forma indefinida i els signes que el gest espontani deixa en el paper, abandonant ja qualsevol referència figurativa. Aquí s’insereix aquest aiguafort dels fons del Museu d’Art Jaume Morera, que, al costat d’altres títols de la mateixa sèrie, com ara "Estels fixs", "Estructures cristal·lines", "Col·lisió espacial", "Cosmologia" o "Dinamisme còsmic", ens parla de la metafísica de l’espai i del cosmos de l’artista, però, sobretot, de l’expansió de l’univers, de trencaments, d’explosions cromàtiques i gestuals, on la naturalesa, entesa ara en una dimensió còsmica, assoleix un protagonisme absolut. L’obra gravada de Víctor P. Pallarés, a les acaballes de la dècada dels cinquanta, resulta capdal alhora d’entendre el pes específic que la seva figura i el conjunt del seu treball tindran, amb posterioritat, en el si del Grup Cogul, al qual aportarà una clara tendència expressionista, en sintonia amb les angoixes vitals pròpies de l’època, impregnada d’una ingenuïtat i innocència molt característiques. El sentiment i la subjectivitat que es desprenen del seu treball, però, els controla a partir d’una intensa preocupació per la construcció i l’ordre compositiu, i a través del mètode reflexiu que imposa la pròpia tècnica de l’aiguafort. L’aplicació de les tècniques del gravat en l’àmbit de les avantguardes és la dimensió que projecta Víctor P. Pallarés com un dels pocs pintors i gravadors catalans que realitzen una aportació singular pel que fa a la consolidació de noves vies expressives dins l’art contemporani, a partir del suport tradicional que es deriva de les tècniques d’estampació. Aquest aiguafort i els altres que configuren la mateixa sèrie, amb què Pallarès va concórrer a les biennals de Sao Paulo i d’Alexandria l’any 1959, el situen —en una cronologia paral·lela als gravats d’Antoni Clavé, d’Hernández Pijuan i de les maculatures de Tharrats —com un dels principals gravadors de l’Informalisme català. Francesc Gabarrell
• Sense títol
• Glíptic
• Vores del Segre
• El yacente: sombras vacías, I
• El yacente: sombras llenas, I
• La panxa de la terra escombrada III
  En la concepció de l’art com a factor de curació, Eulàlia Valldosera s’inscriu en la tradició contemporània encetada per Joseph Beuys o Louise Bourgeois, que atorga a l’expressió artística qualitats regeneratives. La seva línia de treball, que molts cops aplega en un sol conjunt la fotografia, la instal·lació i la performance, defineix una munió de petites realitats sorgides del “gran” món que ens envolta, i representa un esforç singular dins l’art més contemporani per connectar el coneixement ancestral amb els llenguatges artístics i les tecnologies pròpies del nostre temps. La panxa de la terra escombrada II pertany, juntament amb La panxa de la terra escombrada III (núm. inv. 1207) i Hamaca (núm. inv. 1205) a la sèrie El melic del món, un conjunt a través del qual l’artista reflexiona sobre les activitats quotidianes que li són més pròpies: menjar, dormir, fumar... i sobre l’entorn emocional i físic més immediat en el moment en què realitza aquestes accions. En aquesta peça, Valldosera parteix d’una voluntat d’autoreflexió i d’una experiència personal centrada en l’acte de fumar, per a l’artista una incitació a meditar, a observar i a estimular la memòria. Les restes de cigarretes, acumulades com a residus d’un vici indefugible, i la cendra que desprenen li serveixen per dibuixar-se a si mateixa, a la recerca d’una mena d’autoconeixement conscient. Aquest procés, però, té una clara continuació en l’acció d’escombrar les burilles, vista com un acte d’aniquilació que esborra els sediments deixats per les emocions. L’obra de Valldosera s’ha de veure com una pròtesi emprada per contar-nos una història que, d’una altra manera, ens avorriria enormement. A qui interessa que l’artista expliqui la seva relació amb el tabac? No serveixen només les paraules per explicar una realitat tan simple i alhora tan incomunicable com és el fet de fumar. A través de la dramatització i la posada en escena aquesta relació angoixant inspira el nostre interès i excita la pròpia voluntat de coneixement. En el seu estadi final, la fotografia és l’encarregada de recollir les evolucions i transformacions de la instal·lació que li dóna origen, creant una atmosfera d’impertèrrita bellesa i contemplació. Entre el dolor i la dependència, entre la necessitat de calmar l’ansietat i l’agressivitat generada per aquesta lluita, entre el plaer i la curació... “Cal cobrir l’ansietat bucal durant el temps en què un intenta deixar de fumar? Menjar, llepar... Després de vint-i-vuit dies trenco l’abstinència, i amb la represa decideixo recollir dia a dia els residus d’aquest vici. L’acumulació com a un exercici de consciència” (Eulàlia Valldosera, 1991).(F.G.)
• La panxa de la terra escombrada II
  En la concepció de l’art com a factor de curació, Eulàlia Valldosera s’inscriu en la tradició contemporània encetada per Joseph Beuys o Louise Bourgeois, que atorga a l’expressió artística qualitats regeneratives. La seva línia de treball, que molts cops aplega en un sol conjunt la fotografia, la instal·lació i la performance, defineix una munió de petites realitats sorgides del “gran” món que ens envolta, i representa un esforç singular dins l’art més contemporani per connectar el coneixement ancestral amb els llenguatges artístics i les tecnologies pròpies del nostre temps. La panxa de la terra escombrada II pertany, juntament amb La panxa de la terra escombrada III (núm. inv. 1207) i Hamaca (núm. inv. 1205) a la sèrie El melic del món, un conjunt a través del qual l’artista reflexiona sobre les activitats quotidianes que li són més pròpies: menjar, dormir, fumar... i sobre l’entorn emocional i físic més immediat en el moment en què realitza aquestes accions. En aquesta peça, Valldosera parteix d’una voluntat d’autoreflexió i d’una experiència personal centrada en l’acte de fumar, per a l’artista una incitació a meditar, a observar i a estimular la memòria. Les restes de cigarretes, acumulades com a residus d’un vici indefugible, i la cendra que desprenen li serveixen per dibuixar-se a si mateixa, a la recerca d’una mena d’autoconeixement conscient. Aquest procés, però, té una clara continuació en l’acció d’escombrar les burilles, vista com un acte d’aniquilació que esborra els sediments deixats per les emocions. L’obra de Valldosera s’ha de veure com una pròtesi emprada per contar-nos una història que, d’una altra manera, ens avorriria enormement. A qui interessa que l’artista expliqui la seva relació amb el tabac? No serveixen només les paraules per explicar una realitat tan simple i alhora tan incomunicable com és el fet de fumar. A través de la dramatització i la posada en escena aquesta relació angoixant inspira el nostre interès i excita la pròpia voluntat de coneixement. En el seu estadi final, la fotografia és l’encarregada de recollir les evolucions i transformacions de la instal·lació que li dóna origen, creant una atmosfera d’impertèrrita bellesa i contemplació. Entre el dolor i la dependència, entre la necessitat de calmar l’ansietat i l’agressivitat generada per aquesta lluita, entre el plaer i la curació... “Cal cobrir l’ansietat bucal durant el temps en què un intenta deixar de fumar? Menjar, llepar... Després de vint-i-vuit dies trenco l’abstinència, i amb la represa decideixo recollir dia a dia els residus d’aquest vici. L’acumulació com a un exercici de consciència” (Eulàlia Valldosera, 1991).(F.G.)
• Hamaca II (edició amb 3 variacions)
  Hamaca pertany , juntament amb La panxa de la terra escombrada II i III, a la sèrie El melic del món, un conjunt a través del qual l’artista reflexiona sobre les activitats quotidianes que li són més pròpies: menjar, dormir, fumar... i sobre l’entorn emocional i físic més immediat en el moment en què realitza aquestes accions. Hamaca pren com a punt de partida l'acte de fumar, que és plaent, però al mateix temps neguiteja a l'artista pel seu caràcter addictiu, generant-li un malestar que finalment acaba ritualitzant al recrear diferents parts del propi cos foradant amb la cigarreta encesa superfícies, com ara la de l'Hamaca. Es tracta de la ritualització i escenificació d'un acte quotidià que tant li serveix a l'artista per minimitzar el malestar provocat per l'addicció al tabac, com per examinar la seva feminitat. (G. P.)
• De Apis a Venus II
• De Apis a Venus I
• LL-9
  L’any 1994, Rosa Siré presentava a la Fundació “La Caixa “ de Lleida una exposició titulada “L’altra llum”. La mostra, comissariada per Teresa Camps Miró, professora del Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va significar un gir important en la producció artística de Rosa Siré, que per primer cop s’endinsava conceptualment en les tres dimensions, amb una obra molt propera a l’escultura. “L’altra llum” mostrava tot un seguit de peces construïdes amb materials diversos, com ara la fusta, el metall i el metacrilat, que, per acció de la llum exterior, generaven una sèrie de jocs de llum i ombra damunt la fusta manipulada laboriosament. A partir d’aquesta base, Rosa Siré construeix una atmosfera peculiar que juga amb molt pocs elements bàsics: la relació llum-ombra com a concepte únic i total, i la mateixa presència del suport com a element físic necessari que fa possible la visualització de l’objecte artístic. El suport es la fusta, llimada i polida, pintada amb colors neutres (bàsicament blanc industrial) en una voluntat d’ocultar-la, conscientment i asèpticament, per convertir-la en una superfície de projecció. Les obres d’aquesta sèrie es divideixen en dos grans grups: les peces de llum i les peces d’ombra. Les primeres generen la seva pròpia il·luminació per dotar els objectes tridimensionals d’una perspectiva arquitectònica. Les segones capten la llum de la sala per crear noves figures a partir de les formes que elles mateixes generen. Francesc Gabarrell
• LL-12
  L’any 1994, Rosa Siré presentava a la Fundació “La Caixa “ de Lleida una exposició titulada “L’altra llum”. La mostra, comissariada per Teresa Camps Miró, professora del Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va significar un gir important en la producció artística de Rosa Siré, que per primer cop s’endinsava conceptualment en les tres dimensions, amb una obra molt propera a l’escultura. “L’altra llum” mostrava tot un seguit de peces construïdes amb materials diversos, com ara la fusta, el metall i el metacrilat, que, per acció de la llum exterior, generaven una sèrie de jocs de llum i ombra damunt la fusta manipulada laboriosament. A partir d’aquesta base, Rosa Siré construeix una atmosfera peculiar que juga amb molt pocs elements bàsics: la relació llum-ombra com a concepte únic i total, i la mateixa presència del suport com a element físic necessari que fa possible la visualització de l’objecte artístic. El suport es la fusta, llimada i polida, pintada amb colors neutres (bàsicament blanc industrial) en una voluntat d’ocultar-la, conscientment i asèpticament, per convertir-la en una superfície de projecció. Les obres d’aquesta sèrie es divideixen en dos grans grups: les peces de llum i les peces d’ombra. Les primeres generen la seva pròpia il·luminació per dotar els objectes tridimensionals d’una perspectiva arquitectònica. Les segones capten la llum de la sala per crear noves figures a partir de les formes que elles mateixes generen. Francesc Gabarrell
• 8LL-11
  L’any 1994, Rosa Siré presentava a la Fundació “La Caixa “ de Lleida una exposició titulada “L’altra llum”. La mostra, comissariada per Teresa Camps Miró, professora del Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va significar un gir important en la producció artística de Rosa Siré, que per primer cop s’endinsava conceptualment en les tres dimensions, amb una obra molt propera a l’escultura. “L’altra llum” mostrava tot un seguit de peces construïdes amb materials diversos, com ara la fusta, el metall i el metacrilat, que, per acció de la llum exterior, generaven una sèrie de jocs de llum i ombra damunt la fusta manipulada laboriosament. A partir d’aquesta base, Rosa Siré construeix una atmosfera peculiar que juga amb molt pocs elements bàsics: la relació llum-ombra com a concepte únic i total, i la mateixa presència del suport com a element físic necessari que fa possible la visualització de l’objecte artístic. El suport es la fusta, llimada i polida, pintada amb colors neutres (bàsicament blanc industrial) en una voluntat d’ocultar-la, conscientment i asèpticament, per convertir-la en una superfície de projecció. Les obres d’aquesta sèrie es divideixen en dos grans grups: les peces de llum i les peces d’ombra. Les primeres generen la seva pròpia il·luminació per dotar els objectes tridimensionals d’una perspectiva arquitectònica. Les segones capten la llum de la sala per crear noves figures a partir de les formes que elles mateixes generen. Francesc Gabarrell
• Rat-Nir-Conscience sea V
• Conscience sea V
• Conscience sea V
• Conscience sea V
• Conscience sea V
• 140191 Desert Storm
• Banyar-te en els teus somnis I
• Los siete durmientes
  Aquesta instal·lació posa en joc múltiples solucions tècniques i formals que prenen cos a partir diferents codis lingüístics: l’escultura, l’arquitectura, el codi Braille, el codi musical,... suscitant que la interpretació no estigui condicionada únicament per la vista, sinó per altres estratègies interpretatives. La instal·lació es refereix a l’art –revisita el barroc- però també a l’Home. La feixuga i imponent xemeneia és una acumulació de temps i coneixement. Experiència vital i intel•lectual reduïda a cendra, com la continguda en els duchampians recipients de vidre. Les diferents estratificacions de fusta fan referència a diferents gràfics: el cos inferior esquerre correspon a un cardiograma en un moment de taquicàrdia passional; el cos inferior dret representa els ritmes beta del cervell; a la part superior esquerra trobem una gràfica estadística sociobiològica de l’ésser humà, i a la part dreta la representació de l’energia que un individu inverteix en diferents períodes de la vida. (G. P.)
• Res
• Aigua
• AMarga
• Paisatge II
• Paisatge I
• Oïda
• Pintura IV
• Pintura III
• Pintura II
  Aquesta sèrie d’obres pertanyen a la sèrie Pintures (1996), on l’artista aprofundeix en els vincles amb la pintura investigant en la seva pròpia història. Com altres creadors pertanyents a la seva generació, Jordi Jové pren partit per aquest mitjà d’expressió en una actitud obertament enfrontada a l’eclosió de propostes inexpressives que caracteritzen els sectors més convencionals de l’art actual. Francesc Gabarrell
• Pintura I
  Aquesta obra pertany a la sèrie Pintures (1996), on l’artista aprofundeix en els vincles amb la pintura investigant en la seva pròpia història. Com altres creadors pertanyents a la seva generació, Jordi Jové pren partit per aquest mitjà d’expressió en una actitud obertament enfrontada a l’eclosió de propostes inexpressives que caracteritzen els sectors més convencionals de l’art actual. Francesc Gabarrell
• Al mirar de mi aliento no le acunan tus aguas.
• Al mirar de mi aliento no le acunan tus aguas
  Gregorio Iglesias s’identifica amb la figura de Marco Polo com el viatger que sempre torna a Venècia. Per a ell, les Borges Blanques és la ciutat italiana, i obres com aquesta esdevenen el retrat d’un retorn constant. És a les Borges on retroba la seva infància, els seus carrers i l’entorn del poble, un indret integrat dins d’un mite que l’artista reviu freqüentment. Francesc Gabarrell
• Lumes Maneant
• Dins el llamp / 2.1
• Conivrato Aeris
• Estructura
  Una constant en la trajectòria de Coma Estadella és la seva permanent recerca de noves formes d’expressió i que, entre d'altres, el durà a experimentar amb el contructivisme durant els anys 70 en treballs com ara aquesta escultura o d'altres obres propietat del Museu com són Estructuració permanent o la sèrie de dibuixos del No Canyeret. L'any 1995 l'Ajuntament de Lleida realitzà una còpia en grans dimensions d'aquesta peça per a mostrar-la, com a escultura pública, al creuament dels carrers Humbert Torres i Prat de la Riba. Francesc Gabarrell
• Alice / Retrat VI
  Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat. Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre. Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Alice levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra. La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual. Francesc Gabarrell
• Axel / Retrat V
  Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat. Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre. Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Axel levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra. La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual. Francesc Gabarrell
• Yurg / Retrat IV
  Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat. Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre. Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Yurg levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra. La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual. Francesc Gabarrell
• Patrik / Retrat III
  Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat. Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre. Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Patrick levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra. La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual. Francesc Gabarrell
• Bàrbara / Retrat II
  Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat. Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre. Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, Bàrbara levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra. La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual. Francesc Gabarrell
• Retrat I
  Un tema capdal presideix el treball de Neus Buira: les diverses problemàtiques provocades per la recerca actual de la identitat, i a elles s’hi refereix emprant ordres, sistemes i estructures que provenen de l’imaginari social, utilitzant ficcions creades pels propis individus, contraposant l’anonimat a la seriació, i subratllant les fronteres de la diferència. Aquest procés creatiu, quan l’aplica en la seva vessant fotogràfica, pren un caràcter plenament figuratiu, dedicat exclusivament al retrat. Aquesta fotografia pertany a la sèrie Retrats (1993), nou bustos masculins i femenins presentats a Lleida en el marc de l’exposició “Missatges xifrats” (1994), que emfatitzen la ingravidesa del nu a partir de la blancor de l’anatomia i el gest translúcid dels cossos representats, i on destaca per sobre de tot l’entorn humà de l’artista —els rostres pertanyen a persones joves, a amics d’edat propera a la seva, — i el fons blanc, que en sèries posteriors com ara Què mires? (1994) i Retrats (1995) es transformarà en negre. Amb un cos insinuat de forma quasi invisible i en una posició molt propera a la imatgeria budista, el personatge d'aquesta fotografia levita i ens mira —de fet ens suporta la mirada — ens parla dels temps de la Neus Buira i de les seves vivències, i ens ofereix un pont cap a un món, el seu, que segurament també és el nostre. Hi ha quelcom d’amagat en la seva mirada, una incògnita que no desvetllarem contemplant únicament la inexpressivitat del nostre interlocutor, l’enigma de l’existència, o no, d’altres realitats que ell sembla conèixer. Aquest discurs narratiu tant i tant especial converteix en essencial el suport que el procés de laboratori, les reserves de llums, els filtrats i els retocs fílmics donen a l’obra. La sèrie Retrats és un dels primers passos de Neus Buira en la seva evolució cap a plantejaments més radicals que ajudin a la supervivència de l’art contemporani en l’actual sistema de valors. El seu és un treball que reflexiona a l’entorn de la idea de l’art entès com un petit refugi, un espai en blanc, on encara és possible expressar sense cap temor ni reserva el que un sent, pensa i viu com a realitat. Darrerament, l’artista lleidatana ha apostat per la reflexió sobre el jo, arribant fins i tot a autoexposar-se, la identitat de l’individu i la seva reivindicació front la despersonalització a la que ens aboca el món actual. Francesc Gabarrell
• Variacions sobre una estètica racional
  En la sèrie Variacions sobre una estètica racional. 1984, Albert Bayona aplica un mètode numèric i alfabètic per fer els dibuixos i els tradueix simultàniament en formes i musica.
• Variacions sobre una estètica racional (Prova original)
• Variacions sobre una estètica racional, variació núm. 12
  A la tradició analítica que relaciona les sensacions musicals amb les possibilitats de suggestió de la pintura, Albert Bayona hi afegeix, en la sèrie Variacions sobre una estètica racional, l’aplicació del codi musical al mètode pictòric, aplicant un mètode numèric i alfabètic per fer els dibuixos i traduir-los simultàniament en formes i musica.Les notes constitueixen el marc ideal per establir relacions amb l’espai i el temps de la pintura i, alhora, per construir una nova estructura on unes siluetes figuratives s’acumulen i superposen rítmicament. Per aquest treball va obtenir el segon premi en el Premi Internacional Joan Miró Francesc Gabarrell
• Centrum
• L'il.luminat (I)
• Lo robatori de la tinta
  Benigrafies gravades sense entintar sobre paper fet a mà.
• Lo robatori de la tinta
  Benigrafies gravades sense entintar sobre paper fet a mà.
• Lo robatori de la tinta
  Benigrafies gravades sense entintar sobre paper fet a mà.
• Cèntuple mòbil
  Considerat un dels representants més importants de la nova escultura catalana, l’obra d’Antoni Abad s’inscriu dins les tendències minimalistes que es donen en el moviment a principis dels anys 80. En aquest període treballa bàsicament amb dos materials experimentals, als quals atorga qualitats escultòriques úniques: la goma-escuma i el Mecalux. Tots dos li permeten construir formes i combinar-les a partir d’una evolució del seu treball on contrasta la flexibilitat de la goma escuma amb la rigidesa del metall. El treball amb tots dos materials, però, persegueix un mateix objectiu: modificar qualsevol volum inicial sense perdre’n la referència, per a descobrir les múltiples possibilitats de combinació i generació de formes. Francesc Gabarrell
• sense títol
  Considerat un dels representants més importants de la nova escultura catalana, l’obra d’Antoni Abad s’inscriu dins les tendències minimalistes que es donen en el moviment a principis dels anys 80. En aquest període treballa bàsicament amb dos materials experimentals, als quals atorga qualitats escultòriques úniques: la goma-escuma i el Mecalux. Tots dos li permeten construir formes i combinar-les a partir d’una evolució del seu treball on contrasta la flexibilitat de la goma escuma amb la rigidesa del metall. El treball amb tots dos materials, però, persegueix un mateix objectiu: modificar qualsevol volum inicial sense perdre’n la referència, per a descobrir les múltiples possibilitats de combinació i generació de formes. Francesc Gabarrell
• sense títol
  Considerat un dels representants més importants de la nova escultura catalana, l’obra d’Antoni Abad s’inscriu dins les tendències minimalistes que es donen en el moviment a principis dels anys 80. En aquest període treballa bàsicament amb dos materials experimentals, als quals atorga qualitats escultòriques úniques: la goma-escuma i el Mecalux. Tots dos li permeten construir formes i combinar-les a partir d’una evolució del seu treball on contrasta la flexibilitat de la goma escuma amb la rigidesa del metall. El treball amb tots dos materials, però, persegueix un mateix objectiu: modificar qualsevol volum inicial sense perdre’n la referència, per a descobrir les múltiples possibilitats de combinació i generació de formes. Francesc Gabarrell